Writings
Etiquetes




Pels volts de l’any 2005 vaig anar a una calçotada amb uns amics al Prat de Llobregat. Seguíem les indicacions d’un plànol fet a mà i fotocopiat per aquella ocasió. Vam vorejar l’aeroport de Barcelona; la contrasenya ens va permetre traspassar una tanca privada. Vam creuar una gran pineda en una zona de dunes a prop del mar i, enlloc d’arribar a la típica masia catalana que et podries esperar per un esdeveniment gastronòmic d’aquesta mena, arribem a La Ricarda: una casa sofisticada, orgànica, modular; una casa de vidre amb la precisió geomètrica i la bellesa pragmàtica dels grans arquitectes racionalistes, que durant una bona estona em va fer oblidar els calçots. No hi sobrava ni hi faltava res; estava tot mesurat amb una minuciositat extraordinària. Fent preguntes a l’amfitrió vaig saber que era obra d’Antonio Bonet Castellana (1913-1989), un nom que fins aquell moment jo desconeixia; desconeixement causat per l’oblit del seu exili a l’Argentina –on va desenvolupar la major part de la seva obra- tot i haver estat membre del GATPAC, deixeble precoç de Le Corbusier a París o dissenyador de la cèlebre butaca BKF, entre altres fiters destacables.

Entre el 1949 i el 1963, Bonet Castellana va construir La Ricarda, la casa de cap de setmana de la família Gomis Bertrand

Bonet Castellana, entre el 1949 i el 1963, va construir La Ricarda, la casa de cap de setmana de la família Gomis Bertrand, a partir d’una intensa correspondència amb Ricard (1910-1993), enginyer de professió, amb qui va establir lligams d’amistat. Ricard Gomis també era amant de la música contemporània, i durant els anys obscurs del franquisme va obrir La Ricarda a la secció de Música Oberta del Club 49, associació impulsora de l’avantguardisme a Catalunya, promogut per Joan Prats. Una casa única, irrepetible i, a més a més, un bocí d’història de la nostra avantguarda cultural [1][1] Documental La Ricarda, la casa de vidre (Xavier García i Albert Murillo, 2014)..

Aquell dia, quan hi vaig posar els peus per primera vegada, la família només hi anava de tant en tant a passar-hi el dia. El manteniment d’una casa d’aquelles dimensions era molt costós, i l’ampliació de la tercera pista de l’aeroport va comportar com a danys colaterals, molta contaminació acústica, de vegades ensordidora. Així doncs, al costat d’aquella emoció genuïna em vaig preguntar quin seria el futur d’aquella casa. Com es conservaria?

La família és conscient que té entre mans una propietat que és molt més que una residència particular, i que donar-la a conèixer és clau per conservar-la. És per això que fa anys que dediquen moltes hores a organitzar visites guiades, (l’any passat gairebé van arribar a 2.000 visites!), font d’ingressos per al manteniment de la casa, que complementen amb el lloguer per rodatges i amb les seves aportacions personals. Però, sense la intervenció de les administracions, amb que ja han establert contactes, els seus esforços podria ser que tard o d’hora arribessin al límit.

El temps passa inexorablement, i es comencen a detectar senyals d’alarma en relació a altres edificis singulars de la segona meitat del segle XX. Fa por llegíem un article al Diari Ara [2][2] Antoni Ribas Tur, “Els reptes d’estimar i conservar els edificis moderns i contemporanis”, Diari Ara, 6 de gener de 2018. que, tot i que no parlava en concret de La Ricarda, sí que es referia a altres cases emblemàtiques de la Catalunya dels anys seixanta i setanta en un estat de degradació, presagi de mals auguris; és a dir, oblit, ruïna o demolició. Sense anar gaire més lluny, a principis d’any ens despertàvem amb la notícia que l’ajuntament de Platja d’Aro autoritzava l’enderroc de la icònica marquesina triangular del complex Politur, concebuda també per Bonet Castellana, junt amb Puig Torné i Esquius, el 1963 (llegit article [3][3] Roser Albertí, “Platja d’Aro autoritza l’enderroc de la marquesina del complex Politur”, Diari de Girona, 4 de gener de 2018. del Diari de Girona). Potser una construcció insignificant per a molts estiuejants, però d’una potència formal i paisatgística que mereixia ser recuperada.

El diagnòstic és complex. En alguns casos ja hem fet tard. En molts d’altres, ni tan sols hi ha consciència comuna del patrimoni recent que tenim. Les administracions públiques, amb les arques més aviat buides, no poden treballar amb visió de futur; i la Llei de Mecenatge, que podria ser-ne la gran impulsora, segueix a la unitat de cures intensives.

 

Tres casos d’estudi

En aquest post exposo tres casos de preservació i promoció del patrimoni arquitectònic modern a Califòrnia. En la manera d’entendre el patrimoni cultural i la forma de concebre la filantropia estem molt lluny d’aquest model, però ens pot aportar idees per a la reflexió col·lectiva. Són els següents:

  • Eames Foundation: un projecte per als propers 250 anys.
  • James Goldstein House: la primera casa del LACMA.
  • Palm Springs Modern Mid-Century Architecture Tours: una aplicació per a la divulgació de l’arquitectura moderna.

 

Eames Foundation: un projecte per als propers 250 anys

La Eames House (1949) és la número 8 de les Case Study Houses [4][4] El programa Case Study House (1945-1966) va ser un fet únic en la història de l’arquitectura moderna americana. Impulsat per la revista Arts&Architecture de John Entenza, el programa aspirava a respondre a les necessitats urbanístiques posteriors a la Segona Guerra Mundial i el retorn de milions de soldats. Es va encarregar als millors arquitectes del moment el disseny i construcció de cases que representessin la vida moderna i que, alhora, fossin fàcilment replicables i estiguessin a l’abast de la creixent classe mitjana. La major part d’aquestes residències es concentren a la zona de Los Ángeles., una fita de l’arquitectura residencial nortamericana dissenyada i construïda pel matrimoni Charles i Ray Eames, que hi van viure i hi van treballar fins que van morir el 1978 i el 1988, respectivament. Quan Charles va morir, Ray va explorar diverses vies per preservar la casa, inclosa la possibilitat de llegar-la a alguna institució. Però, no hi havia cap opció que garantís que al cap dels anys no es dispersés el contingut de la casa.

Així doncs, Ray va fer donació de la casa a la seva fillastra, Lucia Eames, que va crear el 2004 la fundació que actualment s’encarrega de tenir-la oberta al públic, difondre’n el llegat i protegir-la. Amb el seu pla estratègic “250 Years Project”, la fundació en garanteix la preservació en bones condicions durant els propers 250 anys perquè se’n beneficiïn ¡els besnéts dels nostres besnéts! Un objectiu a llarg termini.

En el relat reeixit de la Eames House hi ha un moment clau quan, fa deu anys, el LACMA va demanar en préstec alguns objectes de la casa per l’exposició “California Design, 1930-1965: ‘Living in a Modern Way’”. La fundació va respondre amb una proposta arriscada: incorporar a l’exposició una rèplica del menjador de la Eames House i cedir-ne temporalment ¡tot el contingut! El LACMA hi va estar d’acord (podeu veure algunes imatges de la instal·lació en el següent link) i va ser el moment oportú per acabar de fer un inventari detallat del contingut i de l’estat de conservació general de la casa.

Mentre va durar l’exposició del LACMA –de l’octubre del 2011 al juny del 2012- es va aprofitar per posar en marxa la primera fase del projecte “250 Years Project” amb l’ajut de donants particulars, patrocinadors i l’assessorament del Getty Conservation Institute. En aquesta primera intervenció es van reemplaçar les rajoles originals de la casa, es va col·loca runa barrera antihumitat sota el paviment, es van netejar les canonades i el sistema de calefacció original, es va reparar part de l’estructura de ferro feta malbé a causa de la proximitat del mar; també es va intervenir la teulada plana per evitar que l’aigua de la pluja regalimés directament pels finestrals.

Actualment, la preservació de la casa es nodreix segons el següent model d’ingressos:

  • Visites: La casa s’obre cada dia, excepte els dimecres i els diumenges, i rep més de 10.000 visitants l’any, la meitat dels quals són escolars, que no paguen entrada. Es poden fer dos tipus de visites: una visita lliure exterior per 10 $ (els vidres deixen veure el més essencial i, a més a més, els voluntaris resolen qualsevol dubte), o bé la visita privada a l’interior per 1 o 2 persones 275 $.
  • Esdeveniments: la Eames House es pot llogar per organitzar-hi un pícnic per a quatre persones –amb visita a l’interior inclosa- per 750 $, en homenatge a una de les activitats preferides dels Eames; o celebrar-hi un casament, reduït a un màxim de 14 convidats, per 2.500 $; entre altres actes eventuals d’empresa.
  • “Membership”: el programa d’amics de la Eames House consta de 4 categories de socis, que fan donació entre 125 $ y 5.000 $ anuals. Cada any s’organitza el Members Appreciation Day al voltant del 20 de juny (data de casament del matrimoni Eames) amb visites i actes especials en agraïment al seu recolzament a la institució.
  • Patrocini corporatiu: empreses que fa donació a partir de 50.000 $ per sostenir les activitats de la Eames House i fer possible que segueixi oberta al públic.
  • Voluntaris: els voluntaris són un puntal fonamental de la Eames House. N’hi ha de 3 tipus: els docents, que s’acrediten per fer visites guiades; els interns (becaris), que fan feines administratives; i els general volunteers, que col·laboren en diverses tasques de suport com pot ser ¡el manteniment del jardí!

 

James Goldstein House: la primera casa del LACMA

El cas de la James Goldstein House —potser als fans de The Big Lebowsky (germans Coen, 1998) els és familiar— és interessant perquè és la primera casa que, el febrer del 2016, es va assignar per herència al LACMA (Los Angeles County Museum of Art) [5][5] Nota de premsa del LACMA (17 de febrer de 2016). La casa és obra de l’arquitecte John Lautner (1911-1994), deixeble de Frank Lloyd Wright. Els encàrrecs que rebia eren principalment projectes de residències privades de Los Ángeles i Palm Springs, que es caracteritzen per la seva organicitat i la integració al medi.

La casa, construïda el 1963 per a Helen i Paul Sheats, la va adquirir el 1973 el milionari James Goldstein, que va encarregar al mateix Lautner alguns canvis i millores: la construcció d’un club de festes, unes pistes de tennis, el seu despatx i la incorporació d’una instal·lació de l’artista James Turrell (“Skyspace”). No hi ha hereus, i la que es considera una de les cases més emblemàtiques de Los Ángeles passarà a ser propietat de la col·lecció del LACMA. Goldstein ha accedit a organitzar visites limitades mentre ell encara hi visqui. A llarg termini, el museu preveu obrir-la al públic i també poder-la utilitzar per organitzar exposicions, conferències i actes de captació de fons.

Per arribar a aquest acord tan satisfactori ha estat decisiu l’esforça i la tenacitat per part del director del LACMA, Michael Govan, i la gran generositat de James Goldstein que, a part del continent i el contingut, també ha destinat 17 milions de dòlars per al manteniment de la casa:

“Hopefully, my gift will serve as a catalyst to encourage others to do the same to preserve and keep alive Los Angeles’s architectural gems for future generations”.
–  James Goldstein

Palm Springs Modern Mid-Century Architecture Tours: una aplicació per a la divulgació

Des de 1920, Palm Sptrings va ser el lloc de refugi de moltes estrelles de Hollywood, que s’hi traslladaven pel clima d’etern estiu, per fugir del soroll del show business i perquè estava a la distància màxima per complir la “Two-Hour Rule”: segons la norma de les dues hores, quan des de l’estudi s’avisava un actor o una actriu perquè hi anés, per contracte, tenia un marge de dues hores per presentar-se al plató. Això va propiciar que moltes celebrities encarreguessin aquí les seves cases de disseny als millors arquitectes del moment (Richard Neutra, John Lautner, Albert Frey…), que van construir cases residencials orgàniques, funcionals i adaptades a les necessitats de cada client. I és així com Palm Springs es va convertir en el símbol de la Mid-Century Modern Architecture [6][6] Es considera Mid-Century Modern el moviment de disseny industrial, gràfic i arquitectònic que va tenir lloc als Estats Units entre el 1933 i el 1965 com a reflex de Bauhaus i influenciat pel disseny escandinau i brasilè..

A mitjans dels anys noranta, un grup d’amants del disseny i l’arquitectura es van començar a organitzar per protegir el patrimoni que fa únic Palm Springs. El 1999 es va fundar Palm Springs Modern Committee (PS ModCom) —una organització sense ànim de lucre que es finança amb un programa de socis particulars i de patrocinadors corporatius— per protegir de l’enderroc un parc de bombers dissenyat per Albert Frey. Van aconseguir que aquella construcció icònica no es convertís en un pàrquing qualsevol, i que l’ajuntament l’erigís en Class One Historic Site. D’aleshores ençà, el PS ModCom s’ha abocat a treballar per difondre el ric patrimoni arquitectònic de Palm Springs. Preparen visites guiades, organitzen la Modernism Week, han editat un mapa turístic per localitzar les cases, organitzen exposicions i, últimament, han llançat l’aplicació Mid-Century Architecture Tour App.

Aquesta aplicació multiplataforma, impulsada en col·laborqació amb el Palm Springs Life Magazine, et permet fer 3 recorreguts autoguiats (les rutes nord, centre i sud) per més de 80 residències privades i edificis comercials d’estil Mid-Century Modern. L’aplicació també presenta perfils en profunditat de 12 arquitectes destacats del Modenism; ens permet accedir als interiors principals a través de vídeos, i ens mostra imatges actuals i històriques, ¡incloses més de 70 fotografies de Julius Shulman que mai abans s’havien publicat! Tot plegat, escrit i narrat per historiadors de l’arquitectura i experts en la matèria. Al meu entendre, tot un exemple de bona pràctica en la difusió del patrimoni arquitectònic singular.

 

Conclusió

Malgrat que la situació actual no sigui favorable, el futur del nostre patrimoni arquitectònic de les últimes dècades haurà de trobar fórmules creatives público-privades per protegir i revitalitzar aquests edificis —alguns d’ells excepcionals com La Ricarda— que, al capdavall, pertanyen a la història; ens pertanyen. La perspectiva històrica potser encara no ens hi ajuda, però el nostre deure és tenir un paper actiu en la preservació d’aquest patrimoni perquè les generacions futures en gaudeixin. Per això, caldrà la protecció per part de les administracions, esclar, però sobretot divulgació i reconeixement.

 

__________

Aquest article va ser publicat originalment al LinkedIn el 25 de gener de 2018.