Writings
Etiquetes



Els museus d’art, entre d’altres institucions culturals, s’han lamentat històricament de la dificultat per atraure el públic adolescent. Encara avui en dia són considerats com la baula perduda: massa grans per voler visitar el museu amb la família i massa joves per fer-ho com a joves adults.

Els departaments d’educació i d’activitats dels museus es trenquen el cap per oferir-los activitats que els puguin interessar. Costa encertar-la, fins i tot si són gratuïtes i s’adornen d’estètica juvenil.

El problema, però, no el tenen els adolescents, que, immersos en la pertinent rebel·lia contra el món adult, no contemplen el museu com un espai interessant. El problema és que els museus els ofereixen experiències en una estructura jeràrquica —com la que tenen a l’escola i a casa— en un moment en què necessiten nous models i trobar la seva pròpia identitat.

En aquest article analitzo l’informe de quatre casos d’èxit que podrien ajudar a impulsar nous programes per a adolescents als nostres museus d’art.

Espais per créixer i donar veu als adolescents

El 2015, quatre museus d’art contemporani dels Estats Units es van posar d’acord per avaluar l’impacte dels seus programes per a adolescents, que havien estat funcionant ininterrompudament des dels anys noranta. Aquest estudi, que porta per títol Room To Rise. The Lasting Impact of Intensive Teen Programs in Art Museums [1][1] Per obtenir informació quantitativa i qualitativa dels contextos i els impactes, al llarg de dos anys es van dur a terme enquestes a exalumnes, trobades amb grups focals, estudi de casos, anàlisi de diaris gràfics i entrevistes en profunditat. Un estudi rigorós que val la pena consultar, tant pel seu disseny com pels seus resultats., va analitzar els següents programes:

L’objectiu de l’estudi era certificar, després de vint anys, dues intuïcions compartides per les quatre institucions: d’una banda, aquells programes generaven una transformació vital en els joves que hi participaven, i, de l’altra, generaven canvis positius en les pròpies institucions.

El denominador comú d’aquests quatre programes és, d’una banda, el compromís de la institució i la seva implicació a diferents nivells, i de l’altra, el rol protagonista que donen als adolescents. Els joves participants —que assisteixen al museu setmanalment durant el curs, entre un i tres anys— col·laboren de manera activa, significativa i visible en la programació del museu.

Els projectes específics varien de museu a museu, o d’un any per l’altre, però tots incorporen tasques que culminen en un projecte o un esdeveniment que es presenta temporalment en el marc de la institució.

A més a més, en tots aquests programes intensius els joves tenen l’oportunitat de conèixer i treballar amb artistes i creadors. Aquest fet té un impacte particularment significatiu en els participants, no només perquè els creadors transmeten la seva passió per l’art i el fan més transitable, sinó perquè per la seva manera de veure i pensar el món esdevenen un rol model en una època de grans canvis.

A través de les activitats que desenvolupen al museu —dur a terme visites guiades a d’altres grups d’adolescents, planificar esdeveniments, comissariar una exposició o publicar un fanzine, entre d’altres— els joves guanyen experiència en resoldre problemes, treballar per objectius, motivar els altres companys, articular conceptes complexos i abstractes, activar el pensament crític i creatiu, i participar en recerques sobre el món que els envolta. També adquireixen aprenentatges transversals, com saber planificar un acte o parlar en públic, així com tècniques artístiques i pedagògiques.

I el que és més important: les enquestes van revelar que el 95 % dels exalumnes enquestats consideraven el Teen Program com una molt bona experiència (40 %) o —atenció!— una de les experiències més importants de la seva vida (55 %).

 

Una estratègia compartida

Aquests quatre programes immersius i comunitaris es basen en cinc pilars fonamentals, que resulten ser especialment efectius en el marc dels museus d’art contemporani:

  • Vetllar per la diversitat sociocultural del grup (racial, ètnica, socioeconòmica i educativa).
  • Garantir la participació constant entre el grup i els treballadors del museu.
  • Possibilitar la realització d’una feina autèntica i valuosa per al museu.
  • Acompanyar la interacció amb artistes i creadors.
  • Posar a la seva disposició mentors de suport del museu.

 

[* Diagrama extret de l’estudi Room to Rise]

 

Impacte dels programes en els joves participants

L’impacte d’aquest tipus de programes són en bona mesura intangibles difícils de quantificar per a qui necessiti justificar-los amb números, però el disseny i el rigor de l’estudi van ajudar a desxifrar en quines àrees aquestes iniciatives tenien una influència més significativa a llarg termini per als joves, resumint-les en les cinc següents:

  • Creixement de la confiança en un mateix, emergència d’una identitat personal i autoconeixement.
  • Relació profunda i permanent amb els museus i la cultura.
  • Recerca intel·lectual i curiositat per ampliar els horitzons professionals i les habilitats personals.
  • Visió del món arrelada en l’art.
  • Compromís amb la participació i la identitat ciutadana.

Impacte dels programes en els museus

L’estudi també va posar de relleu l’impacte positiu que tenen aquests programes amb joves en la cultura del museu. Donar veu als adolescents, donar-los autonomia perquè creïn programes per a altres adolescents i donar-los la llibertat d’experimentar ha demostrat tenir unes derivades que revitalitzen la institució, com ara:

  • Incorporació de noves mirades: els museus n’aprenen, de l’energia, les idees i l’esperit creatiu dels joves.
  • Per a adolescents, amb adolescents: els adolescents desenvolupen i presenten (millor que els adults) programes que atrauen altres adolescents.
  • Assumir riscos: els adolescents empenyen la institució cap a la cultura de la innovació, fet que requereix un compromís genuí amb l’experimentació i una confiança per part del centre cultural.
  • Nombres petits, gran impacte: limitar la dimensió dels grups —encara que suposi una dificultat a l’hora de buscar finançament privat o justificar un pressupost— intensifica els efectes a llarg termini. Els adolescents necessiten grups reduïts on sentir-se confiats i poder desplegar tot el seu potencial, i indirectament se’n beneficia molta gent.
  • Percepció positiva dels adolescents com a públic visitant.
  • Diversificació de noves audiències: fan que la institució transmeti un esperit d’obertura a públics no tradicionals.

It’s pretty fantastic to see how these individuals become creative influencers in their communities. But they’re also committed to helping youth and helping shape museum programs. It’s not just what happens to the participants and their impact, but from year to year, a group of 16 WACTAC teens influences programming for 20,000 teens in the community – Olga Viso, Walker Art Center Director

Conclusions

Els adolescents i els museus no es repel·leixen com l’oli i l’aigua, al contrari; els museus d’art contemporani són espais idonis on fer-se preguntes, experimentar i expressar-se lliurement en un codi no reglat. Però els museus han de perdre’ls la por i aprendre a donar-los veu, oferir una escolta activa i un espai on créixer.

Fins fa uns anys, els programes educatius per a adolescents eren gairebé inexistents. Es consideraven la baula perduda del públic dels museus. Segurament l’enfocament no era l’adequat. El que ens ensenyen les experiències d’aquests quatre museus i el que demostra l’estudi és que, posant els joves al centre, apoderant-los perquè puguin desenvolupar una mirada crítica, es genera un valuós impacte social i emocional a llarg termini que no podem deixar-nos perdre.